Història de l’Hospital Evangèlic
Ens trobem davant d’un Hospital centenari i la seva història ens transporta a temps d’Isabel II en els que, després del seu destronament, els evangèlics a Espanya van començar a gaudir de certa llibertat com reflexa la constitució del 1869 i així aparegueren públicament grups evangèlics que fins aleshores havien estat treballant d’una manera encoberta i sotmesos a persecució.
Però malgrat aquesta tolerància, els membres de les noves esglésies evangèliques establertes a Espanya, quan necessitaven ser atesos en els hospitals oficials, sempre en mans d’ordres religioses catòliques, eren discriminats i inclús maltractats.
Per això, tres líders evangèlics de Barcelona van decidir la creació d’un centre sanitari per a l’atenció de malalts evangèlics. Els seus inicis foren molt modestos, habilitant un pis de lloguer, del funcionament del qual tenim poques notícies documentades. Però l’any 1893, amb la inestimable col·laboració de les colònies estrangeres de Barcelona, amb gran nombre de creients evangèlics, es va poder adquirir una finca d’uns 2.000 m2 a la part alta de la ciutat, on segueix avui dia ubicat l’Hospital.
En aquesta magnífica finca hi havia una casa senyorial, que va ser inicialment habilitada per a la recepció de malalts, començant a funcionar com Infermeria Evangèlica el mateix any 1893.
A partir de l’any 1904, i en diferents etapes, es va anar construint un nou edifici, ex professo per a l’hospital, que va ser ampliat en vàries ocasions i que es va acabar el 1931. En ell es va instal·lar un ben equipat quiròfan per a intervencions quirúrgiques, una sala de parts i un aparell de Raigs X.
La guerra civil, del 36 al 39, significà un període de prova per a l’Hospital que va haver de passar a ser administrat i dirigit per un Comitè nombrat pels Cònsols d’Anglaterra, Alemanya, Suïssa i Estats Units, denominant-se llavors Hospital de las Colonias Extranjeras. Durant aquest període, l’Hospital va ser Hospital de Sang (Cruz Roja), Hospital de nens refugiats i de donació d’aliments.
Acabada la guerra civil no va millorar la situació político-religiosa i va ser necessari prorrogar indefinidament l’administració pel Comitè de Colònies Estrangeres. L’inici de la 2ª Guerra europea, que va passar a ser mundial, aportà noves dificultats en la marxa de l’Hospital, en què hi convivien delegats, infermeres i pacients alemanys i anglo-americans, malgrat la bel·ligerància dels seus respectius països.
Durant la dècada dels 50, ja superades les guerres i la delicada situació econòmica d’Europa, un nou Comitè Executiu i especialment un nou president, el Sr.Spoerry, van donar una gran empenta a la marxa de l’Hospital efectuant importants obres d’ampliació i modernització, que es van veure acabades l’any 1959.
L’Hospital, encara que petit, va passar a ser, en aquella època, un centre modern i de bon nivell assistencial al que acudien molts malalts particulars, espanyols i estrangers, que amb les seves aportacions econòmiques finançaven la seva marxa.
Els malalts evangèlics, acomplint-se les Bases Fundacionals, seguien essent atesos a l’Hospital en condicions econòmiques molt especials, però amb certa discriminació per això i amb certes limitacions, cosa que produïa incomoditat entre les esglésies i els seus líders.
En la dècada dels 60, assolides cotes majors de llibertat religiosa a Espanya, encara dins de la dictadura, es va produir un moviment entre líders més joves de les esglésies de Barcelona, amb la participació d’alguns metges evangèlics, per a la recuperació del control de l’Hospital. Després d’anys de discussió, i gràcies a la forta posició legal del Patronat de l’Infermeria Evangèlica, es va arribar a un acord, signat el febrer de l’any 1968, en el que es comprometien a retornar el control i direcció de l’Hospital als 5 anys, permetent mentrestant, al Patronat, edificar en els terrenys de l’Hospital, les instal·lacions que necessités, per a l’atenció dels malalts evangèlics.
D’aquest manera, l’1 de novembre de 1969, com a conclusió del 4t Congrés Evangèlic Espanyol celebrat a Barcelona, es va dur a terme la cerimònia de col·locació de la 1ª pedra d’un nou edifici que fou inaugurat, com a consultoris, el setembre del 71, que es va unir a la resta de l’Hospital al recuperar-lo l’any 1973 i acabat l’any 1976, afegint 30 llits més a la capacitat de l’Hospital.
Durant anys, l’Hospital va treballar per a diferents entitats d’assegurança lliure, entre elles la Mutualitat Evangèlica, la Mútua Regional d’Accidents de Treball i cobrint les urgències d’una societat que englobava un bon nombre d’entitats d’assegurança lliure. Més tard es va fer conveni amb la Seguretat Social per a ingrés d’intervencions dels seus assegurats per tal de reduir les llargues llistes d’espera.
A partir de l’any 1986 l’Hospital se centrà en malalts crònics a més de malalts greus particulars o de la Mutualitat Evangèlica i d’altres entitats privades.
Des de l’any 2007 funciona com a centre Sociosanitari concertat amb la Generalitat de Catalunya després d’una nova renovació, amb un nou patronat i unes noves bases fundacionals. Una nova empenta per tal d’assegurar la professionalització i la generació continuada de noves idees, i que segueix sent el motor impulsor actual.
El 2010, juntament amb la renovació d’imatge corporativa i amb la visió posada en una nova ubicació en què construir un nou hospital, l’Hospital va passar a anomenar-se Nou hospital evangèlic.
Dr. Armand Urrutia
Reconeixent la història de la Fundació Nou hospital evangèlic
A finals del 2015 vam publicar una exposició que, a mode de reconeixement, pretén acostar la història de la Fundació Nou hospital evangèlic a pacients, familiars, amics, professionals i entitats de la ciutat de Barcelona.
L’exposició, instal·lada actualment en els passadissos de la planta baixa de l’Hospital, comprèn des dels inicis (1879) fins a finals dels 60 (1960) i pretén seguir ampliant-se gràcies al material gràfic i històric de què disposem.
Premeu la imatge per visualitzar
Descarregueu aquí un PDF
